LLegiu-vos aquestes descripcions de la Maria de 1r B; no estan malament oi?

Maria Manera
1B 7/02/08
Descripció d’un paisatge

És un paisatge en el qual fa fred, es nota pel color dels arbres del fons i el color del cel, és d’un blau intens, fort.
Les flors grogues del davant donen al paisatge una sensació d’alegria i felicitat, segur que qui les ha plantat ho ha fet amb molta il.lusió, encara que també poden ser un regal de la natura.

El riu és blau marí, es veu molt net, i les seves pedres semblen com petits volcans apagats fa milions anys i presoners del riu.
Més enrere, s’alça una petita casa, amb la teulada negra com el carbó, dues xemeneies, una a la dreta i l’altra a l’esquerra.
Des del meu punt de vista, és una casa normal, solament té dues finestres amb persianes verdes, però alhora sembla una casa treta d’un conte de fades.

El sòl és fértil i verd, com les persianes de la casa.
Darrere hi ha un bosc ple d’arbres, que sembla que algun gegant els hagi vingut a plantar expressament en aquell lloc.
Encara més allunyades del paisatge, s’alçen unes grans muntanyes, algunes, encara de ser tant altes, conserven la vegetació en els seus pics.

Finalment, encara que no és el menys important, el cel, que com he mencionat abans, és blau, però no com el blau de les piscines, ni com el blau dels ulls brillants d’una persona, no, un blau més aviat apagat, però que no per això apaga la llum del paisatge, sinò que li dóna una tranquil·litat que està en equilibri amb tots els elements que hi són presents.
Maria Mancera
1B 6/02/08
Descripció d’una persona


Com tot el món ha pogut veure, aquesta nena té un rostre seré, tot i que, no hi ha cap somriure dibuixat en la seva boca, sembla tranquil.la i seriosa.
El seu gest a la cara, és a dir, el somriure, no dóna cap motiu de felicitat, és com si el seu cos estigués enterrat en un mar de llàgrimes, com si els seus ulls ocultessin alegria entre els núvols, que no deixen veure el sol en ella.
El seu cabell és negre i llis, el porta lliure, sense cap goma.
El seu front és ample, tot i que no és molt extens, com l’ocell atrapat en una gàviai que vol sortir a volar pel cel blau i probar la llibertat.

Ara continuaré parlant de les seves celles, semblen onades no definides que cauen a la sorra com les gotes de pluja a l’abril.
Les seves orelles són petites, pràcticament normals, no es veuen gaire, ja que els cabells les oculten.
Els seus ulls són marró foscos, com les caniques perdudes d’un nen que les està buscant però que no recorda on les havia deixat.
El seu nas té una forma curiosa, dóna personalitat al seu rostre.

Encara no he parlat de la seva boca, és vermellosa, amb un somriure gairebé forçat, però que no enganya amb mala intenció.
La seva barbeta és petita, i té una forma normal.

Finalment acabo aquesta descripció parlant del seu coll, que el puc imaginar, perquè no es veu, tant elegant com el d’un cigne.